31.12.1997. Anàlisi del mes de desembre de 1997 en Euskal Herria.
...

Si un és com jo soc, alhora sociòleg i comunista, ha de ser devot admirador del llibre pioner de l'investigació i la denúncia sociològiques publicat per Federic Engels farà ara 153 anys: LA SITUACIÓ DE LA CLASSE OBRERA A ANGLATERRA. Això explica que facilment li venen a un títuls al cap --que reflexen enfocaments-- en els que com en el d'aquest apartat figura la frase "LA SITUACIÓ DE LA CLASSE OBRERA A ESPANYA". Que, sembla mentida, és avui en molts aspectes tan dolenta com era la que describí Engels i com torna a ser a Anglaterra.

Perquè el que li passa a la classe treballadora a Espanya (direm per ser precisos "el que li passa a amplíssimes capes de la classe treballadora a Espanya" perquè n'hi ha d'altres capes privilegiades al seu si) és que, com la dita "al perro flaco todo se le hacen pulgas". I és que a la classe treballadora a Espanya se li han vingut damunt dues desgràcies.

Per una banda continua sofrint els efectes de la persistència dels dèficits estructurals generats per la dictadura franquista en el mal anomenat "Estat de Benestar" que més amunt he ressenyat i que els governs del rei que Franco nomenà no han resolt.

I per una altra banda l'han assolat les tempestes de la precarització, del retall de les despeses socials, de l'eliminació dels costosament establits al passat controls de l'acció brutal dels empresaris i del desmantellament de "l'Estat de Benestar" amb el que el capitalisme europeu enganyà els seus treballadors i els feu esdevenir còmplices per a l'explotació dels treballadors de la perifèria del sistema (del mal dit Tercer Món).

Invite a repasar l'Anàlisi setmanal que aquest Servei Analitico-Informatiu de la XARXA BASCA ROJA realitzà per a la setmana del 22 al 28 de desembre de 1997 i les dades que s'hi troben sobre l'explotació de la classe treballadora i resta de classes dominades per l'Estat espanyol. Afegirem ací sols unes pincellades:

1. Alguns dels passatges més escruixidors del llibre d'Engels (i de EL CAPITAL de Marx) són els que es refereixen al treball infantil, a l'expotació bestial de nens als que se'ls fa treballar com a obrers. Doncs bé, en agost de 1997 n'Amalia Gomez, secretària general d'Assumptes Socials del Ministeri de Treball d'Espanya, reconegué que "Hi ha entre 200.000 i mig milió de menors que treballen il.legalment" en el territori de l'Estat espanyol. (10)

2. A finals de 1997 hi havia, segons les dades del Ministeri de Treball d'Espanya, quasi DOS MILIONS (1.831.000) d'aturats cercant treball des de feia més d'un any. Dades de 1995 detectaven MÉS DE DOS MILIONS (2.130.000) d'aturats que NO cobraven subsidi d'atur. (11)

3. Els empresaris espanyols han aconseguit ser dels que MENYS paguen als seus treballadors a l'Unió Europea. Sols els països que clàssicament estan més retrasats (Portugal, Grècia i Irlanda) i la renovada com explotadora Anglaterra ostenten costs laborals més baixos que Espanya. El cost de l'hora treballada a Espanya (24,04 marcs, 2.019 pessetes al canvi) ÉS LA MEITAT DEL QUE PAGUEN ELS EMPRESARIS ALEMANYS (47,28 marcs segons l'Institut de l'Economia Mundial de Colonia). (12)

4. Anomenen "excedent brut d'explotació" o "beneficis empresarials" o "rendes de les activitats empresarials" o "el troç del Capital en el gran pastís de la riquesa nacional creada cada any". Passem a les enganyifes que consisiteixen en confondre amb els noms. Anem als fets. Els fets són, amb dades del Banc d'Espanya, que de cada CENT (100) pessetes generades per l'economia espanyola en 1996 QUARANTA-SIS (46,20) se les endugueren els empresaris mentres que altres QUARANTA-SIS (46,30) se les embutxacaren els treballadors asalariats residents a Espanya. (13)

Es nota bé que els nou milions de treballadors assalariats reben igual part de la riquesa produïda que la furtada pels empresaris que, com és palés, són moltíssims menys? I això en un any, el de 1996, en el que cresqué una miqueta el "troç de pastís" dels assalariats mentre que en els tres anteriors havia anant disminuint (com que en 1993 els assalariats quasi es quedaven amb la meita, --49,6%-- han perdut des de llavors més de sis punts).

En definitiva, quan el President del Govern d'Espanya Jose Maria Aznar diu que "Espanya va bé" diu la veritat, sols que mutilada, retallada. Perquè és veritat que Espanya va bé, PERÒ NOMÉS PER A UNA PART del espanyols.

Per als empresaris per suposat que va bé. Va bé per al capital, espanyol i multinacional. I per a les classes de suport i servei de la burgesia (l'antiga petita burgesia dels alts funcionaris i professionals liberals, la nova petita burgesia dels gerents, mànagers, contables, informàtics i capatassos de les empreses).

I per a unes capes d'obrers privilegiats (amb contracte fixe en empreses sòlides) que configuren una categoria ben coneguda en les anàlisi marxistes: "l'aristicràcia obrera". I fins i tot per a capes mal pagades de funcionaris i semifuncionaris, per exemple per al lunpenproletariat (el proletariat desarrapat) integrat, seguint la vella recepta de Lluís Bonaparte, com a mercenari en l'Exèrcit, la Policia, la Guardia Civil i les empreses privades dedicades a llogar policies privats. Aquests desertors de l'arada i de l'atur que han fugit de la misèria a canvi de cobrar el seu salari per apallisar els treballadors, els rebels, els insubmissos.

Donaré un exemple espectacular de com de bé li va al Capital a Espanya. Un exemple que recomane a qui em llisca que aprenga de memòria perquè és un d'aqells exemples que es poden dir apodíctics, ço és, que quan un els fa servir en una conversa, en la barra del bar, en un debat a classe o a la ràdio o televisió, NO ADMETEN DISCUSIÓ NI CONTRADICCIÓ.

La dada és aquesta: el valor de les 110 empreses o societats que cotitzen en Bolsa augmenta en 1997 d'un 43% (42,93% per a ser exàctes). La qual cosa significa que en finalitzar l'any 1996, per comprar tot el capital de les empreses cotitzant en Bolsa s'haurien d'haver pagat 23,08 bilions de pessetes (poc més de 23 milions de pessetes). Mentre que en finalitzar l'any 1997 per comprar el capital de es 110 empreses cotitzant an Bolsa caldrien 32,99 bilions de pessetes (quasi 34 milions de milions de pessetes).

Espectacular ha estat el cas de la Banca, que QUASI HA DOBLAT la seua capitalització de 1996, passant de 6,58 bilions de pessetes a 11,51 en 1997. Els cinc grans bancs espanyols passen ja la barrera del bilió (del milió de milions de pessetes). Un nivell al que un any abans només arribaven el BBV --Banco Bilbao Vizcaya-- i el Banco de Santander. (14)

Naturalment els qui més s'han beneficiat d'aquesta impressionant capitalització borsària (deguda en bona part a fenòmens especulatius no sols espanyols sino mundials) han estat els grans capitalistes espanyols, els que són propietaris de grans "trossos" de capital. Però també els qui no són tan grans capitalistes. També els petits capitalistes i membres d'aquelles classes de suport i de servei a la burgesia de les que abans he parlat.

Perquè els propagandistes i lacais trompeteadors de les excel.lencies del capitalisme s'encarreguen de fer saber que JA UNA DE CADA TRES FAMÍLIES espanyoles té invertida una part dels seus estalvis en Borsa. Aquests petits accionistes i inversors seran els que sofriran terribles pèrdudes quan la Borsa caiga (que caurà) mentre que els grans taurons --amb informació NATURALMENT privilegiada-- hauran posat a cobert les seues riqueses. Amb independència d'aquest fet evident és important saber que el seu nombre és un indicador alhora del suport real amb que pot contar el gran Capital espanyol i del resultat del procés de DUALITZACIÓ que s'està produint a Espanya i d'altres països del centre capitalista mundial.

Una DUALITZACIÓ que amplia insoportablement la distància en mitjans i benestar que separa el nombre creixent de pobres, de marginats, d'exclosos, de les capes explotadores i ben instal.lades (entre les que, insistisc, hi ha també treballadors) que gaudeixen dels beneficis de l'explotació de no només la seua pròpia classe treballadora sino també de la resta de classes dominades del planeta sencer.

Repetisc, com unes altres vegades, que hi ha moltes més dades que ampliarien, corroborarien, donarien suport i reforçarien la validesa i veritat del trist retrat que de la formació social espanyola vinc dibuixant en aquest text. Insistisc també en que hi ha espanyols que ho veuen, i fins i tot que ho denuncien; ací tenim un exemple:

"dic i afirme que mai hi hagué a Espanya polítics tan mediocres i tan temeroses de la democràcia, la Justícia i lallibertat com els que avui ocupen els primers bancs del Govern i l'oposició. No he conegut en els 20 anys de la tan engalanada transició un sols discurs polític on es diga la veritat...

...El Parlament espanyol i els autonòmics són tots un desert sense intel.ligència, brill, ni eloqüència. Són Càmeres per amagar els abusos, per al consens, per obeir els seus governs i no per controlar-los... Càmeres aborregades on, entre els seus darrers projectes està prohibir que s'investigue la corrupció...

...El mateix passa en la Justícia. Hi ha un repartiment de l'institució i carreres en pos de la prevaricació, provocada pels que volen amagar el crim d'Estat i la corrupció i pels que fan la vista grossa". (15)

Parafraseant Rubén Darío cal dir avui: "Pobres masses espanyoles, tan a prop del Capital i de l'OTAN i tan lluny de Marx". Perquè la tristíssima realitat de la redobladament ferotge explotació capitalista d'aquestes masses manca d'esperances pròximes en una reacció organitzada. Perquè els partits polítics de l'autodenominada esquerra espanyola i les centrals sindicals espanyoles han esdevingut ja fa molts anys peces de l'Estat, ferramentes de l'Estat, finançades per l'Estat que paga els sous dels dirigents i quadres i els obliga (qui paga mana) a defendre els interessos del Capital.

Aquests partits i aquestes centrals sindicals es dediquen a inventar-se pseudoanàlisis basats en que, donat que és impossible derrotar al capitalisme, el millor és instal.lar-s'hi, en les millors condicions possibles. Aquests partits i aquestes centrals sindicals han quasi totalment culminat la seua tasca al servei del capital: desmobilitzar l'immensa majoria de la classe obrera espanyola.

Per la qual cosa no ens hem d'extranyar de que la majoria absoluta (el 52%) dels súbdits del Rei que Franco nomenà aprecien més la seguretat ciutadana que la solidaritat, l'igualtat social i la llibertat individual. Les aborregades masses espanyoles, mentalment castrades pel franquisme i envilides per la corrupció que impregna la "democràcia" joancarlista, PREFEREIXEN VIURE SEGURS VIGILATS PER LA POLICIA QUE SER LLIURES O QUE SER SOLIDARIS O QUE SER SOCIALMENT IGUALS. (16)

Als bascs ens ha de preocupar aquesta immundícia espanyola. En primer lloc per solidaritat internacionalista. Com escriví Argala: "front a la tasca d'evitar enfrontaments i borrar suspicàcies entre els treballadors bascs i els espanyols i francesos i encetar un procés d'acostament i ajut mutu, han de ser aquests darrers els que han de deixar de pensar en termes d'imperi i comprenguen d'una vegada que els treballadors bascs no som espanyols ni francesos sino únicament i exclussiva bascs i que el que ens uneis a ells no és la pertinència a una mateixa nació sino una mateixa classe" (17) Per això, solidaris amb els membres espanyols de la nostra mateixa classe treballadora, ens ha de preocupar com de pudent és el llac de merda en el que es veuen obligats a viure.

En segon lloc perquè aquelles masses espanyoles més alienades encara que explotades (i estan, com hem vist en aquestes pàgines, brutalment explotades) són, de tan alienades que estan, les que donen suport i recolzament al Govern d'Espanya en la seua "guerra del nord" contra els bascs. Les que en els carrers fan gests amb els braços i les mans i coreen els eslògans (bascs sí, ETA no!) que els agents del CESID inventen i escampen.

Parle de "DESEMBRÀS" per referir-me al que el mes de desembre ha suposat per a Euskal Herria, de la mateixa manera que parle de "JULIÀS" per parlar del que va suposar el mes de juliol.

Perquè en juliol fou el Govern espanyol qui organitzà contra l'esquerra abertzale basca la major mobilització feixista de masses coneguda a Europa després de la desaparició de l'Alemanya nazi. Però en desembre ha estat l'Estat espanyol al complet el que ha carregat contra HERRI BATASUNA i el MBAN.

Perquè ha estat el Tribunal Suprem (cúpula jurisdiccional del teòricament --segons el text escrit de la Constitució espanyola-- independent poder judicial espanyol) el que ha complert el seu paper en l'estratègia antiHB, antiMBAN, dissenyada pel poder ejecutiu. Portant a terme un procés polític contra la Mesa Nacional d'HB i dictant una sentència iníqua que reinventa i reinstaura el franquista delicte de propaganda il.legal. I el també teòricament independent poder legislatiu ha fet costat, enardit i aplaudit l'ofensiva.

He dit vàries vegades "teòricament" en els paràgrafs anteriors. Perquè és ben sabut que una cosa són els texts de les Constitucions, una cosa és el joc de les institucions preescrit i escrit en aquests texts, I UNA ALTRA MOLT DIFERENT EL REAL FUNCIONAMENT DE LES INSTITUCIONS.

És públic i notori que aquest real funcionament NO TÉ a Espanya RES a vore amb allò previst als texts. Posaria un sol exemple: en l'article 67,2. de la Constitució espanyola es diu que "Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu". Decenes de milions de persones HAN VIST com una i altra vegada aquest importantíssim precepte constitucional ha estat i és violat continuament. Perquè una i altre vegada es veu per televisió com un pastor, un rabadà, una mula-guia de cada partit aixeca la mà amb un, dos o tres dits estesos abans de cada votació. I com després d'aquesta senyal els diputats o senadors d'aquest partit, com a bes obedients al xiulet del pastor, com a bous submisos a l'agulló, com a mules sensibles als senyals del fuet, voten SI, NO o s'abstenen.

Tal cosa és possible perquè en 1976 s'acceptà un deliberadament antidemocràtic sistema electoral , i per la toleràcia de la judicatura i dels ciutadans davant l'incompliment d'un altre importantíssim precepte constitucional (el contingut en la frase final de l'article 6 dedicat als partits polítics: "La seua estructura interna i el seu funcionament han de ser democràtics").

De manera que dues o tres persones, oligarques de cada partit, són els que trien a dit els qui figuraran en les paperetes de vot, els qui seran els noms que obligatòriament han de votar (en vot tancat i bloquetjat) els que vulguen votar en aquest partit, i --pel lloc en el que els col.loquen-- els qui tenen possibilitat de ser triats.

Diputats i senadors saben així que deuen el seu sou i els seus cigrons a aquestes tres o quatre persones. Sent els polítics espanyols en la seua immensa majoria la gentola que són, és imaginable que es rebel.len i posen en lloc els seus cigrons deixant de votar el que els manen aquestes persones? No és imaginable. Quan aquestes tres o quatre persones estan al Govern és clar que el Parlament NO ELS CONTROLARÀ, els corearà, els aplaudirà. Milacre és que, imitant la vella cançò de les alumnes de les Ursulines, aquests diputats o senadors no comencen cada sessió cantant a cor: "Que bons que són, que bons que són, aquests els nostres caps, que magnífics i atents, la butxaca ens saben emplenar; i als nostres fills i nets faran heretar!".

Ells llocs més alts de la magistratura es decideixen també per les oligarquies dels partits. Amb el resultat de que, EN LA PRÀCTICA funciona la franquista doctrinadel contrast de parers i la COORDINACIÓ DE FUNCIONS davant --Guerra i PSOE dixerunt-- separació de poders.

S'entén així que el "DESEMBRÀS" haja estat una acció ofensiva coordinada de tot l'aparell de l'Estat espanyol.

Com ha estat frenada aquesta ofensiva contra Herri Batasuna i el MBAN ho hen anat explicant en les Anàlisis setmanals d'aquest Servei:

9-12-1997.. ABRAHAM VA MATAR ISAAC. L'ESPANYA DEL REI QUE FRANCO VA NOMENAR TAMBÉ CONDEMNA BASCS (la mesa nacional d'HB) PER QUE SÍ. Parlar de pau, oferir pau, és delicte en lapseudodemocràcia espanyola neofranquista. Espanya assatja repressions NOVES contra Euskal Herria.

16-12-1997. COL.LABORACIONISTES MAL PENEDITS: ARDANZA, EL GENUFLEX D'AJURIA ENEA I ELORRIETA, L'ERRAT ENSUPERBIT. (El memorable cas dels pusil.lànimes "aprovechateguis" i infiltrats del "tercer espai" davant la furiosa injustícia espanyola rampant, mentidera i alienant).

23-12-1997 CAIGUÉ LA CARETA D'ELKARRI I ES VIU EL SEU MORRO ANTIETA. La curiosa manera en que , com Elkarri, Elorrieta i EA i molts de la "tercera via" neguen, per negar a ETA, la realitat d'Euskal Herria. I que la negació espanyola del seu dret a l'autodeterminació és el motiu del conflicte.

30-12-1997. HB REUNÍ A BILBAO MÉS GENT QUE MAI . La seua manifestació del 27 fou la 2a. notícia principal del món per a la CNN mentre que TVE la ignorà enl seu noticier. TVE enganya els espanyols igual que en època de Franco. I Elorrieta, el d'ELA, "no les veu".

6-1-1998. LA BRUTAL REPRESSIÓ ESPANYOLA DE LA "INTIFADA" BASCA. Un jovent (el basc) patriota i anticapitalista massacrat per policies, jutges i periodistes. I uns pares que creen GURASOAK: enigma basc, clau basca, mirall basc, intel.ligible troca basca que sembla nus gordià davant els obtusos ulls espanyols.

No repetiré ací tot el que he dit en aquests texts (que recomane repasar llegits un darrere l'altre tot d'una). Però sí vull advertir que detindre, frenar una ofensiva, és molt meritori per al que ho aconsegueix (en aquest cas el MBAN). Però no garantitza que l'ofensiva no es repetisca potser amb més forces i més material en joc.

Perquè passa que, com denuncià el vespre de la Nit Bona cristiana MALATXA, Euskal Herria és el paradigma d'un territori militaritzat. Que, sense contabilitzar els policies privats, PATIM UNA CONCENTRACIÓ DE 8,3 POLICIES PER CADA MIL HABITANTS. Brutal acumulació policial que és EL DOBLE de la mitjana europea (4 per 1.000) o més del TRIPLE que en Anglaterra o Dinamarca (2,4 per 1.000). (18)

Recordem que només en la CAB hi ha 7.500 Ertzaines, quasi 3.00 guàrdies civils, 1.500 policies nacionals i 2.500 policies municipals. Acumulació policial que pot augmentar. I ser reforçada per l'exèrcit.

I passa que al PP la "mà dura contra els bascs" li fa guanyar vots i afiliats. I el col.laboracionistes del Govern de Vichy, vull dir d'Ajuria Enea, li donen suport i cobertura. Com feu Ardanza el genuflexe en el seu discurs de fin d'any en col.locar-se en el bàndol de les primeres víctimes mortals d'ETA, en el bàndol del guàrdia civil Pardines i del torturador Melitón Manzanas.

Sí, ens hem d'alegrar per detindre una ofensiva. Però també preparar-nos per a la seua repetició.

Tot indica que les gents del MBAN hi són, en el tema, cenyits els lloms, amb calcer lleuger, el cor calent, pesimisme en l'intel.ligència i optimisme en la voluntat.

Justo de la Cueva